top

Toda la información se declara de dominio público y libre disposición

Geología de Montjuic

 

 

 

 

Montjuic va ser el delta de un riu provinent de la Serra de Collserola. Diposits endurits per disminució del PH, y permeabilitat, presencia de Cuars y filtracions de baritina i, a continuació, òpal i calcedònia. Aquet process de enduriment acostuma a donarse a nivells de més profunditat de la Terra.

Present falla tectónica de tipus semi graben que va provocar el esfonçament del terreny crean conques litorals que van ser cobertes per sediments, en aquet cas de la Serra de Collserola (Horst).

Una fosa tectónica o graben es una larga depresión limitada en ambos lados por fallas paralelas levantadas (horst) entre las cuales el terreno se ha hundido por efecto de fuerzas internas.

 

Estrats endurits y tous
Estrats

 

La muntanya de Montjuïc s’alça entre el mar i la ciutat de Barcelona. Situada al S de la ciutat, constitueix un petit turó adossat a la costa que sobresurt de la plana del delta del Llobregat. El seu perfil és escarpat al vessant E i suau al vessant W, té una altitud de 191,7 m (Castell de Montjuïc) i una extensió aproximada de 3,6 km2.

La ciutat de Barcelona va néixer apadrinada per dos turons, el Mont Taber i el Mont Jovis. La primera n´ha estat el bressol sobre el qual va créixer; la segona, anomenada actualment Montjuïc, ha subministrat una part important de la matèria prima amb la que, des de l’època dels romans, s’ha anat construint la ciutat. Efectivament, molts dels edificis de la Barcelona del passat són fets amb la “pedra de Montjuïc”, una pedra compacta i resistent de coloracions blanques, vinoses o violàcies. Si hom vol esbrinar-ho només cal passejar per la ciutat, on nombrosos edificis (Catedral, Palau de la Virreina, Parlament...) duen l’empremta característica d’aquesta muntanya. Actualment, tot i la intensa urbanització que ha experimentat Montjuïc durant aquest segle, encara és possible observar les cicatrius deixades per l’explotació de les antigues pedreres, formant murs semicirculars de roca natural al voltant de tota la muntanya (La Foixarda, Teatre Grec...).

La presència de pedreres i mines és molt important al vessant W de la muntanya, aquestes pedreres han estat en actiu des de l’època romana fins a la primera meitat del segle XX. Volumètricament, la quantitat de pedra de Montjuïc que ha estat explotada és enorme (més de 12 hectòmetres cúbics, és a dir, amb aquest volum de pedra, podriem construir La Pedrera 20000 vegades). Aquesta pedra ha servit per a la construcció de molts dels edificis històrics de la ciutat de Barcelona (Palau de la Virreina, Catedral, ciutat romana...), i per a l’elaboració de pedres de molí, hi ha constància de que la pedra de Montjuïc s’ha arribat a exportar a altres països (Itàlia) i a altres punts de la península (a principis del segle XX alguns molins, per exemple a Cuevas del Almanzora (Almeria), compraven les pedres de molí a les pedreres de Montjuïc).

La sèrie general de la muntanya de Montjuïc es pot dividir en cinc unitats litostratigràfiques: (1) Unitat de gresos i conglomerats del Morrot, (2) Unitat de margues del Far, (3) Unitat de lutites, gresos i conglomerats del Castell, (4) Unitat de margues de Miramar i (5) Unitat de lutites, gresos i conglomerats del Mirador.

La formació de Montjuïc durant el Miocè està associada a un període d’intensa extensió d’edat neògena que provocà l’obertura del mar baleàric. Aquesta estructura extensiva és coneguda com a Solc de València (Banda i Santanach, 1992a i 1992b; Roca i Guimerà, 1992; Roca, 1994). Degut a aquest règim extensiu es formà, al límit NW del Solc de València, un rift constituït per diverses conques sedimentàries de tipus graben (Vallès-Penedès, Barcelona...) separades per elevacions estructurals o horsts (Collserola-Montnegre, Garraf...), les quals formen les actuals Serralades Costaneres Catalanes.

A la part central de les Serralades Costaneres Catalanes hi ha dos semigrabens neògens: el semigraben del Vallès-Penedès i el semigraben de Barcelona, aquest darrer actualment roman submergit sota les aigües del Mediterrani. Ambdós estan separats pels horsts del Garraf i de Collserola-Montnegre (fig. 2). Montjuïc és un petit bloc basculat situat a la zona d’enllaç entre el horst de Collserola-Montnegre i el semigraben de Barcelona i correspon als darrers estadis de reompliment del mateix semigraben de Barcelona.

Els sediments terciaris de Montjuïc són d’origen deltaic i, en general, són constituïts per dipòsits de prodelta (margues amb foraminífers planctònics), dipòsits de front deltaic (lutites, gresos i conglomerats organitzats en cicles grano i estratocreixents) i dipòsits de plana deltaica (gresos i conglomerats massius organitzats en capes granodecreixents amb base erosiva). La sèrie s’organitza en tres seqüències deposicionals de tercer ordre.

L’àrea font dels components detrítics és el massís de Collserola, on els materials paleozoics afloren àmpliament. Concretament, l’àrea de Tibidabo - Vallvidrera, on apareixen totes les litologies representades als fragments de roca dels gresos de Montjuïc.

Els termes utilitzats per a l’explotació dels gresos de Montjuïc (blanquet i rebuig), tenen una estreta relació amb els diferents processos diagenètics observats. El rebuig equival essencialment a les microfàcies no silicificades, mentre que el blanquet engloba tots aquells gresos silicificats, sobretot aquells en que el principal producte autigènic és el quars.

La formació de minerals autigènics, especialment del grup de la sílice (silicificació), ha estat un procés essencial en la litificació dels gresos de Montjuïc. Als gresos, la cimentació primerenca involucra la transformació de la matriu lutítica a òpal i microquars i la precipitació de sobrecreixements de feldspat potàssic i quars. A les fractures precipita baritina i, a continuació, òpal i calcedònia.

Els principals factors per dur a terme la silicificació han estat una forta disminució del pH, la salinitat del medi (probablement deguda a fluids d’origen marí) i la presència de nuclis de creixement cristal·lí preexistents en els gresos (nucleació heterogènia). La temperatura ha tingut poca incidència com a motor del procés de silicificació. Les àrees de la muntanya no silicificades estarien relacionades amb zones de baixa percolació de fluids, ja sigui pel fet de ser fàcies poc permeables o per altres factors (com, per exemple, el tamponament del pH per presència de carbonats).

Origen dels material depositats a Montjuic
Mapa

 

Bibliografia o fonts

 

 

Historia
Sants_logo
Montjuïc
BCN
Catalunya